Bolinga!!

Fa més de 6 mesos que he deixat de fumar i no vegis com em costa resistir-me a l'hàbit aquests dies després de tants menjars copiosos i les embolingades posteriors. Serà malparit aquest dimoniet que m'apareix al cervell dient-me que per un pitillo no passarà res...?
Perquè ens fan això les substàncies addictives?

Primer cal que repassem les etapes del fenòmen de l'addicció:
- es consumeix per primer cop la droga
- es consoliden els efectes de l'acció reforçada per la droga
- es manté el consum de la droga
- progressa l'addicció com una forma d'hàbit après

I en aquest últim punt és on ens trobem tots els desgraciadets que intentem fer front a la deshabituació.

Podríem dir que totes les drogues d'abús convergeixen en el que anomenem sistema límbic, activant els mateixos circuits que activen els comportaments relacionats amb la supervivència. El seu efecte se centra sobretot en el circuit mesolímbic dopaminèrgic que inclou les neurones de l'area tegmental ventral (VTA) i les seves neurones diana que es troben en el nucli accumbens (NAc).

*

Les neurones del VTA alliberen dopamina en el NAc, produïnt efectes de recompensa i plaer. Ho poden fer tant per via directa com indirecta mitjançant altres estructures com l'amigdala, l'hipocamp, l'hipotàlam, etc.

Com ja he dit, aquest circuit VTA-NAc s'activa també, almenys en part, en els comportaments addictius, agradables i plaents que trobem de forma natural en els humans com menjar, les interaccions socials, el sexe o fer-se burilles (en sé d'un que està addicte a tirar bombes però no sé si va per la mateixa via).
La cronicitat en la ingesta de la droga produeix tota una sèrie de canvis a nivell molecular que n'explica la necessitat de prendre-la i en dificulta molt (ja us ho dic jo) la deshabituació. Per exemple, es redueix l'activitat dopaminèrgica normal en aquestes zones per contrarrestar el gran augment que produeix la droga. S'indueix un estat de potenciació a llarg plaç (LTP) en les neurones del VTA a través d'un increment del GluR1. Entre d'altres també es modifiquen les projeccions cap al VTA i el NAc des del cortex frontal, que alliberen glutamat i estan relacionades amb la impulsivitat i la compulsivitat.

Ja ens ho podem imaginar, però en diferents estudis s'ha comprovat que quasi totes les poblacions humanes han consumit alguna planta o substàncies que produeixen plaer, per contra, no està tant clar si la resta d'animals ho fan en el seu hàbitat natural.
Està clar que als animals se'ls pot induïr estats d'addicció fora del seu entorn, per exemple en la rata, o el cas d'un ximpanzè que havia estat capturat per servir de distracció en un bar. Quan el van recuperar, s'havia convertit en un alcohòlic i un fumador compulsiu. El que no estava tant clar era si els animals mostraven aquest tipus de conductes també en condicions naturals per pur plaer.
Doncs apa, mireu aquest video i caureu de cul.

La fruita en qüestió prové d'un arbre anomenat Marula (Sclerocarya birrea) que creix en algunes regions de l'Àfrica. Quan el fruit cau al terra fermenta i llavors és el moment en que tots els convidats es posen les millors gal·les i surten a fer el que aquí anomenem: botellón.
I a Sudàfrica, que es dedicaven a espiar als elefants, van veure que esperaven que el fruit fós al terra per consumir-lo i, copiant aquest comportament van crear un licor anomenat Amarula que s'obté del fruit fermentat.
L'Amarula es va començar a produïr el 1989 i avui en dia es comercialitza a tot el món. A més, és el guanyador per tercer any consecutiu del concurs Wine and Spirit Award que premia els millors licors del món.
Jo, ja l'he demanat als reis. A què espereu?

PD: Merci a la Janu per passar-me el video. Quin fart de riure!

*Imatge extreta de Is there a common molecular pathway for addiction? Nestler E.
Nature Neuroscience Oct.2006

Frij

Com em molo quan em perfumo

Quan en Miquel, que és una de les persones més ben informades que conec, m’envia un article, sé que valdrà la pena llegir-me’l encara que m’estigui fent pipí, estigui enmig d’una partida d’escacs per internet o surti una fumera perillosa de la cuina.

L’article que m’ha fet arribar es va publicar al The Economist i parla sobre uns resultats publicats a una revista de la qual n’ignorava per complet l'existència tot i que no m’ha sorprès gens quan ha resultat existir: International Journal of Cosmetic Science. La ciència cosmètica és tot un món i és interessant deixar córrer la vista pel llistat de títols dels articles que es publiquen en aquesta revista.

En el món de la perfumeria les dones, a ningú se li escapa, són les reines del mambo i el principal mercat. Els homes, tot i que n’hi ha que es perfumen, generalment passen olímpicament de l’asuntu i si els reis els porten un perfum, colònia, desodorant o aftershave fan cara de preferir el carbó, que com a mínim es menja.

No és que als homes no ens agradi fer bona olor de manera “artificial”, és més aviat que no ens agrada taaant, ni creiem que s’esperi tant de nosaltres com sembla que s’espera de les dones. Als venedors de perfums això els preocupa sobremanera. Com poden vèncer la reticència masculina a deixar-se la pasta en aquests tipus de productes?

Es tendeix a pensar, jo el primer, que l’atractiu afegit que un perfum confereix a un home depèn de l’olor del perfum en si. - Oooh, aquest tio fa olor de “fer l’amor salvatgement a la ribera del Nil després d’haver suat caçant un lleó i haver-se revolcat per un camp d’espígol”- Això és el que la publicitat ens fa pensar que el desodorant, etc, farà pensar a les dones quan ens el posem. Però l’estudi publicat ens diu tot el contrari!

Un perfum, en efecte, té un efecte sobre l’atractiu dels homes, però això és independent de què les dones ensumin el perfum. – Pero que dice ete tio, neng?!.

M’explico. L’estudi agafava uns quants mascles i els donava un esprai amb una composició comercial de fragància i agents microbians. A un altre grup els donaven un esprai igualet però sense els principis actius. Els homes sabien quins dels dos s’estaven posant, perquè ho podien olorar. Qui no ho sabia eren els investigadors i unes quantes dones que els contemplaven però no els oloraven.

Durant uns dies els van fer test psicològics que van demostrar que els homes amb l’esprai perfumat tenien més seguretat i autoestima. Aquesta autoestima quedava de tal manera plasmada en els seus moviments i llenguatge corporal que les dones que veien la grabació silenciosa d’aquests homes ho notaven. Quan els ensenyaven fotos estàtiques dels mateixos l’efecte no es notava i no els escollien més que els qui tenien l’esprai dolent. La conclusió és que l’efecte del perfum és sobre qui el porta i no depèn de la pituitària de la dona. Noies: Quan regaleu un perfum no heu de pensar en què us agradi a vosaltres, sinó en què li pugi l’autoestima a qui el porta. I qui el porta us agradarà més perquè s’agradarà més a si mateix.

Fins aquí la primera part, la cosa continuarà i es posarà cada vegada més interessant…

Referència:

http://www.economist.com/science/displaystory.cfm?story_id=12811377

Imatge: Fotograma de la pel·lícula El Perfume, basada en la novel·la de Patrick Suskind.

Dodger

Vençuts per la geografia

15 de novembre de 1532: Pizarro i els seus arriben després d'un llarg viatge a les terres del nou continent americà. La veritat és que no eren masses, tan sols uns 180 soldats i 30 i pocs cavalls guiats per l'explorador de Trujillo. Però van ser suficients per vèncer a l'imperi inca (que eren uns 80000) i prendre près al seu emperador Atahualpa...És un model de conquesta que s'ha anat repetint d'ençà a avui dia.

Perquè van ser els espanyols els que varen envaïr als inques? Sembla tenir una resposta fàcil. Els espanyols tenien armes de pólvora, eren resistents a una sèrie de gèrmens degut al seu contacte amb animals domèstics mentre que els inques no, i tenien també una gran producció d'acer, mentre que els inques disponien tan sols d'armes "cutrilles" de bronze. Però, tenien alguna predisposició sobrenatural els espanyols en quant a a la producció d'armament nou? Tenien alguna característica que els fés més destres per al maneig de tecnologia nova? Sembla que tots estaríem d'acord en que no. Què era doncs el que va fer que uns col·lonitzessin als altres i no al revés.
Aquesta és la pregunta que es formula i intenta respondre Jared Diamond en el seu llibre Guns, Germs and Steel. Es tracta d'una revisió de la història dels últims 13000 anys i com començant des del mateix punt inicial(tots érem caçadors-recol·lectors), esdevé un escenari on uns sempre són els vençuts i els altres els conqueridors.
Jared Diamond proposa que la solució es troba en la geografia.
En un primer moment sembla una solució una mica esbojarrada, però després del seu raonament es torna una teoria forta que li va fer guanyar el premi Pulitzer.
Cal tenir en compte, la importància del que anomenem Creixent Fèrtil en la història de les civilitzacions. En aquesta zona, que comprèn els actuals Egipte, Israel, Cisjordània, Gaza i el Líban és on es van donar unes condicions importantíssimes per al desenvolupament de la posterior història amb les seves guerres i amb els seus vençuts i vencedors.
En aquesta zona s'hi troben les plantes neolítiques més importants per als humans, entre elles: el blat, l'ordi, el lli, els cigrons, el pèsol, la llentia i l'erb. També s'hi trobaven 5 espècies dels animals domesticats més importants posteriorment, com la vaca, la cabra, l'ovella, el porc i el cavall. Mentre que els pobres inques (seguint amb l'exemple) es trobaven que per allí només hi tenien llames, i que no eren útils per als menesters que requerien força en l'agricultura.
No és extrany doncs, que en el creixent fèrtil s'hagin donat els avenços més importants en la tecnologia humana des de fa 11000 anys. Com per exemple, l'agricultura, la ramaderia o l'escriptura.

Però, tots aquests avenços no es van donar en el que coneixem com Europa, en canvi, és Espanya qui va conquistar el nou món. O sigui, sembla que els coneixements van desplaçar-se cap a Europa. Però, perquè no va ser així en el continent americà? Els maies feia temps que posseïen també un tipus d'escriptura, perquè no va desplaçar-se aquesta sabiduria cap al sud?
Sembla ser que es deu també a la geografia. Per ser més exactes a la forma dels continents.
Si comparem Euràsia amb el continent americà, tot i que tots dos continents tenen la mateixa longitut (13000km), veiem una diferència clara, mentre Euràsia és un continent que va de Est a Oest, o sigui, que està apaïssat, que és estret de nord a sud; Amèrica és un continent que va de nord a sud, és un continent allargat, que és molt prim de est a oest.
En regions que es troben a la mateixa latitud, el clima és molt semblant, els dies i la nit duren el mateix, tenen la mateixa vegetació...les plantes, els animals i les idees es poden moure lliurement de est a oest, mentre que de nord a sud, es fa difícil degut als climes, vegetacions i hores de sol diversos.
Durant molt de temps, els europeus van aprofitar gràcies a la geografia els avenços que es produïen al llarg del continent Eurasiàtic, mentre que els inques estaven aïllats i tenien moltes més dificultats per aprofitar-se de la difusió dels avenços tecnològics.
Això sembla ser que podria ser el que fa que la història sempre l'hagin escrit uns i no uns altres. Si us interessa i no us agrada llegir, també existeix la versió en video:

Frij

Criptozoòlegs contra fanerozoòlegs

Als criptozoòlegs gairebé ningú no els fa cas. En principi, es dediquen a buscar animals que no criden “present!” quan els zoòlegs de tota la vida (fanerozoòlegs?) passen llista de tots els animals que coneixen. Els criptozoòlegs, a més, estan interessats sobretot en trobar animals que mites i llegendes d’arreu del món han recollit. Aquí està la gràcia del criptozoòleg. Donem una volta per l’Insitut Virtual de Criptozoologia.

El problema és que passa sovint que l’enfoc de la recerca fa pensar que el criptozoòleg estàndard pateix de neurosi obsessiva. Si no hi ha un monstre al llac Ness, no hi és, tu, deixem-ho estar que aquí a Escòcia fot un fred que pela. Doncs no, el monstre ha de sortir perquè segles de llegendes sobre serps gegants llacustres no poden estar equivocades. Amb el Bigfoot, Sasquatch o Ieti tres quarts del mateix; hi ha de ser per pebrots. I aquí és on la criptozoologia es converteix en una pseudeciència. Una pena.

Les “evidències” que recullen són des de videos de mala qualitat on un Bigfoot surt d’un bosc tot despistat i saluda a la càmera, a petjades de la versió hivernal del citat criptoindividu a la neu, a muntanyes de matèria orgànica en descomposició (suposades restes de serps marines) trobades a la platja.

El científic seriós, a qui tampoc deixa indiferent una muntanya de carn podrida que apareix un bon dia a la sorra, agafa els bàrtols (pipeta, primers, taq polimersa, eppendorfs, clorur de magnesi, uns quants dinucleòtids, una caixa de puntes estèrils i un termociclador) i se’n va amb el banyador i les xancletes cap allà. Aparta educadament a tots els criptozoòlegs reverentment emocionats i extreu una mica de teixit de la mole putrefacta. Un cop endollat el termociclador al generador del xiringuito més porper i realitzada la PCR allò sempre resulta una balena morta o algun altre animal la mar de quotidià. Un criptozoòleg de veritat no es deixarà ensorrar per una batalla perduda, la guerra és molt llarga.

Però d’això no n’hem d’extreure la conclusió que no existeixen els criptoanimals, animals gens coneguts o molt poc. De haberlos haylos, i de tant en tant es descobreixen noves espècies a vegades d’animals prou grans com per semblar impossible que no s’haguessin descrit abans. En veurem un parell que recentment ha mostrat National Geographic.

El primer és un tauró, que de normal neda en aigües molt profundes però que se’l van trobar proper a la superfície. El van agafar i portar al parc marítim d’Awashima, al Japó, i allà la va dinyar, el pobre. Van dir que el fet que nedés tan amunt potser era degut a que ja estava malalt. O potser no, eh.

L’altre és un bitxarraco que encara que sembli un explorador de la primera onada d’una invasió alienígena és un calamar. Nedava feliç a un quilòmetre i mig de profunditat i el van filmar de casualitat amb un submergible. Quin susto es devien fotre.

Lectura:

- Benjamin Radford. Please Pass the Globster. Skeptical Inquier July/August 2006

Dodger

Sou uns animals!

Jo també vaig ser un Homo sapiens. Jo també era un animal racional. D'aquells que tocats per la mà del totpoderós utilitzava els animals i les plantes al meu antull (=antojo). Clarament érem éssers superiors. Teniem sentiments, desitjos, pensàvem, raonàvem, posseïem una ànima incomparable a cap altre ens en la natura. Estàvem a la cúspide de la piràmide. Era impepinable que teniem alguna cosa que ens feia superiors en tots els àmbits, no em facis dir ben bé què, però allò ens feia, a mi i als altres humans, superiors a la resta.

Encara em cauen les llàgrimes quan recordo textos com aquest:

Com els animals, l'home té cos, però és més que un animal. Com els àngels, l'home té un esperit inmortal, però és menys que un àngel. En l'home es troben el món de la matèria i l'esperit. Ànima i cos es fonen en una substància completa que és l'ens humà...
...Un esperit, es un ésser intel·ligent i conscient que no només és invisible (com l'aire), sinó que és absolutament immaterial, és a dir, que no està fet de matèria...
...No sense fonament diem que Déu ens ha fet a la seva imatge i semblança. Mentre el nostre cos, com totes les seves obres reflexa el poder i la sabiduria divins, la nostra ànima és un retrat del Creador de manera especialíssima.*

Avui en dia els humans ja no sou el mateix. Heu perdut allò que us feia únics. Totes aquelles característiques divines que en un temps en vau ser posseïdors les heu perdut.
Porteu molts anys discutint on es troba l'ànima, i encara és hora que la trobeu.
Si el llenguatge us fa humans, encara és hora que algú m'expliqui com éssers inferiors poden aprendre el nostre llenguatge, o fins i tot, utilitzar-ne un de propi.
Si és la capacitat de projectar-se en els altres (o sigui, l'empatia) o atribuïr pensaments i intencions a les altres persones (la teoria de la ment), algú hauria de dir-los-hi a aquests micos que són molt més humans que molts de vosaltres. Potser és la vostra capacitat artística? No n'estic segur, diria que els quadres que han pintat aquests elefants o aquests ximpanzès no tenen res a envejar als vostres.
Potser és el fet d'utilitzar instruments per aconseguir els vostres propòsits? Pffff, no ho sé...
Ja està! L'autoconsciència! Us podeu reconèixer en un mirall, teniu el concepte i el coneixement de jo...La llàstima és que tant dofins com primats com garses i elefants també ho poden fer...
La principal característica humana és doncs, potser, la capacitat de raonar. Diuen que raonar és la capacitat per a trobar una solució a un problema al que mai t'havies enfrontat. Bé, observeu aquests companys:





No ho sé, no ho sé,.... per acabar-ho de complicar mireu el treball que ha sortit aquesta setmana. Científics de la Universitat de Viena han observat que els gossos poden sentir enveja. Ja s'havia observat en ximpanzès que les desigualtats a l'hora de repartir el menjar els produïa reaccions d'enveja i refusaven a seguir participant en l'experiment. Doncs, en aquest últim treball, es demanava la poteta a una sèrie de gossos, i quan la donaven se'ls oferia una mica de menjar com a recompensa. La situació amb la que s'han trobat és que quan a un gos no se li donava menjar en presència d'un altre al qual si se'l recompensava, deixava de donar la poteta molt abans que si se li feia el mateix en absència del company recompensat. A més, el gos es posava nerviós i no deixava d'observar al gos sortut que obtenia el menjar, la qual cosa ha demostrat que els gossos també senten unatremenda aversió cap als comportaments no equitatius.

És curiós, el cas és que us sé diferenciar perfectament, sé que sou Homo sapiens, però sóc incapaç de trobar cap tret que us faci tan especials que pugui posar una barrera infranquejable entre la resta d'animals i vosaltres....
Vès si encara formareu part del regne animal!!!

* Text extret de: Qué es el hombre. Leo J.Trese

Frij

Desacobla't bé, fill meu, que fa fred!

Aquí tenim una especial predil·lecció per les nissagues truncades, l’estudi dels fracassos i derrotes de línies evolutives que ens cauen particularment simpàtiques. Fa poquet vam fer un minut de silenci per l’haplotip d’Ozzi i també vam plorar desconsoladament l’extinció dels mamuts. Avui, agafant el testimoni que ens va passar l’Homorgasmus aquí, discutirem la nova superteoria de l’extinció dels neanders.

Abans de res cal comentar que l’equip del Schuster (no el cordial entrenador d’aquell grup d’estrelles embalsamades, sinó l’expert en genòmica comparativa i bioinformàtica de la University of Pennsylvania) ha publicat fa un parell de setmanes el genoma del mamut llanut. És el mateix equip que no només sap pronunciar “High-throughput genomic sequencing” sense escopir, sinó que sap util·litzar la tècnica. I també són els mateixos que van seqüenciar el genoma mitocondrial de 18 mamuts a partir de l’arrel del pèl, identificant dues poblacions genètiques diferents (vam comentar tot l’assumpte aquí). Amb la mateixa tècnica i també a partir del pèl, han seqüenciat el genoma nuclear de dos mamuts, un de cada població. En realitat a l’article et comenten que el que tenen és un 80% del genoma seqüenciat; els que vivim a prop de la Plaça Lesseps sabem molt bé la diferència entre acabar una cosa al 100% o acabar-la al 80%. Quan surtin conclucions interessants de l’estudi d’aquest genoma ja les penjarem per aquí. Fi del parèntesi, anem als neanders.

La nova teoria que va plantejar Patrick Chinnery de la Universitat de Newcastle a la 58ena trobada anual de la societat americana de genètica humana ve a dir que els mitocondris són la clau de la tragèdia neandertal. En resum: una vegada estudiat el genoma mitocondrial neander, s’han adonat que conté canvis que de produir-se en nosaltres serien perjudicials però que en el cas dels neandertals els conferien resistència al fred. Quan el clima va deixar de ser fred i va posar-se a fluctuar, incloent períodes càlids, els seus mitocondris bons pel fred es van convertir en el seu principal problema.

Per entendre la plausibilitat o no d’aquesta teoria hem de meditar un moment sobre la relació entre els mitocondris i passar fred. Els mitocondris, orgànul d’origen endosimbiòtic, són famosos per ser les centrals energètiques de la cèl·lula. Glúcids i lípids acaben convertint-se en combustible pel mitocondri. Una vegada entren són engullits pel cicle de Krebbs (un premi Nobel per descobrir-lo), una voràgine de reaccions químiques suportades per una bateria d’enzims que produeix allò que s’anomena poder reductor (molècules amb protons promiscus que posen en marxa el procés següent: la cadena respiratòria). La cadena respiratòria está formada per cinc complexos situats a la membrana interna del mitocondri; les molècules amb poder reductor s’oxiden passant els protons i electrons al complexos I o II, depenent de la molècula, la qual cosa provoca dues coses: l’inici del viatge dels electrons, que es transportaran al següent complex per transportadors mòbils com la ubiquinona o el citocrom C; i l’expulsió en cada complex de protons cap a l’espai intermembrana (entre la membrana externa i interna) del mitocondri. L´últim acceptor d’aquests electrons és una molècula d’oxigen, que combinada amb protons donarà finalment dues molècules d’aigua. L’últim de tots els complexos, el complex V, és qui dóna sentit a tot plegat, recordem que de moment només hem aconseguit expulsar protons a l’espai intermembrana. Aquesta expulsió de protons ha creat un gradient de pH i electroquímic entre dins i fora. El complex V s’anomena ATP-sintasa i té la formidable capacitat d’obrir un canal per on els protons expulsats poden retornar trencant aquest gradient i alliberant energia. Aquesta energia l’aprofita l’ATP-sintasa per realitzar la fosforil·lació oxidativa i carregar una molècula d’ADP (difosfat d'adenosina) a ATP (trifosfat d'adenosina). L’ATP és la moneda de canvi enegètic de la cèl·lula, com boletes d’energia química, una mica com els midiclorianos de la Guerra de les Galàxies (la comparació entre les unitats de "Força" i els mitocondris he descobert que està a l'ordre del dia).

L’eficiència d’aquest procés ve determinada en part pel grau d’acoblament entre els complexos de la cadena respiratòria i el complex V. Diu la teoria, que la pèrdua del gradient de protons no acoblats al complex V, el que s’anomena “goteig de protons” produeix la dissipació de l’energia en forma de calor. Com més desacoblat està, menys energia s’aprofita per produir ATP i més es dissipa en forma de calor. Si hi ha protons que tornen cap a dins sense passar per l’ATP-sintasa també es produirà calor i no ATP. Ja hem arribat al punt clau! Serviria, per tant, desacoblar la cadena respiratòria per tal d’estar més calentets a l’hivern? No és un sistema una mica radical?

Desacoblar el mitocondri és un dels mecanisme, oi tant, de termogènesi. S’anomena termogènesi adaptativa, perquè funciona respecte inputs ambientals, com la rasca hivernal. A més, aquest procés permet la producció de calor quan es necessita en els animals recent nascuts, als animals que hivernen i fins i tot en alguna planta que escalfa els apèndixos florals per emetre senyals olfactives per atreure insectes. Una altra forma de generar calor és fer exercici; la termogènesi induïda per exercici, que es diu. I mireu el post de l'Anna sobre com ho porten els Inuit. De manera normal, com que les membranes no són impermeables al 100% als protons, alguns d’aquests tornen cap al mitocondri sense passar pel complex V i generant calor. És el goteig basal de protons. Però a finals dels anys 70 es van descobrir unes proteïnes anomenades UCP (uncoupling protein o termogenina) que bàsicament es dediquen a desacoblar la cadena respiratòria fent canals per on els protons passen d’estranquis i generen calor (vegeu l’esquema). En el teixit adipós marró trobem una gran quantitat de mitocondris i és el teixit que es posa en mode estufa quan fa fred. En aquest teixit es troba una gran expressió d’UCP. Quan fa fred el teixit adipós marró “desacobla” els seus mitocondris mitjançant les proteïnes UCP. Els ratolins Knock-Out per UCP1 es pelen de fred, pobrets.

Però la regulació d’aquest mecanisme ha d’anar com una seda o la producció d’energia en forma d’ATP es veu compromesa. Això ja es va advertir als anys 70 quan Rolph Luft, de l’institut Karolinska, on fa un fred que se caga la perra, va identificar una transtorn debilitant degut a aquest problema. Els òrgans i teixits més susceptibles a la caiguda d’ATP són, en ordre decreixent: el sistema nerviós central (mal asunto), el múscul cardíac (putada màxima) i esquelètic, ronyons i teixits productors d’hormones. De proteïnes UCP se n’han trobat unes quantes, però algunes d’elles encara no s’han estudiat prou com per saber-ne el seu grau de rellevància en la termoregulació. Ratolins deficients en UCP-2 o UCP-3 no són especialment sensibles al fred com els deficients en UCP-1. L’expressió de cada una d’elles és diferent en funció del teixit.

Ara ve una dada que tal qual la llegiu millor l’esborreu de la vostra ment perquè no l’he pogut validar. Quan l’Homorgasmus va treure el tema vaig mig recordar que no sé quin profe de no sé quina assignatura ens va parlar d’unes dones que fabricaven armament de no sé quina mena per no sé quina guerra mundial (està claríssim, de moment). Les dones continuament estaven inhalant un compost que s’util·litzava per fer el que sigui que fessin, que els desacoblava la cadena respiratòria. Es veu que les dones a part d’una fatiga terrible, tenien unes febres altíssimes. Fi de la dada oblidable, si algú aconsegueix dotar de versemblança històrica aquesta anècdota li ho agrairé molt.

Una vegada fotut aquest rollo sobre la relació entre els mitocondris i les estufes endògenes m’he de quedar aquí. Els senyors P. Chinnery i G. Hudson són uns cracks del mitocondri i en l’estudi de mutacions de DNA mitocondrial en transtorns i malalties humanes des de neuropaties òptiques fins a malalties musculars. Tan aviat com puguem llegir el seu article sobre els neander i sabem a quines mutacions es refereixen podrem discutir una mica millor el tema. El fet que la troballa correspongui a n=1 neander seqüenciat també ha de frenar una mica l’entusiasme. Al post de l’Homorgasmus s’hi troba biografia adicional la mar d’interessant sobre les adaptacions climàtiques i els mitocondris.

Referències:

- Sequencing the nuclear genome of the extinct woolly mammoth. Miller W, Drautz DI, Ratan A, Pusey B, Qi J, Lesk AM, Tomsho LP, Packard MD, Zhao F, Sher A, Tikhonov A, Raney B, Patterson N, Lindblad-Toh K, Lander ES, Knight JR, Irzyk GP, Fredrikson KM, Harkins TT, Sheridan S, Pringle T, Schuster SC. Nature. 2008 Nov 20;456(7220):387-90.

- [Role of novel mitochondrial proteins in energy balance] Zorzano A, Bach D, Pich S, Palacín M.
Rev Med Univ Navarra. 2004 Apr-Jun;48(2):30-5. Review. Spanish.

Dodger

D'estrès i hormones

Fa uns dies sentia l'Eduard Punset en una entrevista a la ràdio. En algun moment va començar a parlar de la relació entre estrès i disminució de la memòria. L'Eduard Punset té una sort, i és que sempre té amics que li expliquen coses. En aquest cas, parlava d'un amic que li havia explicat la relació que es dóna entre viure amb estrès i la pèrdua de la memòria.
Els que no tenim tants amics, hem de regirar entre piles i piles de publicacions per conèixer alguna cosa més sobre aquests mecanismes, i així ho he fet.
El cert, és que hi ha suficients experiments com per poder afirmar que l'estrès prolongat perjudica la memòria. Sinó, proveu d'estudiar Biologia Cel·lular amb una agulla d'estendre roba pinçant-vos els testicles.

L'hipocamp, és una estructura del cervell que està relacionada amb la memòria declarativa. També se la coneix com a memòria explícita, i és aquella que inclou els records conscients, com per exemple, el com, quan i on vaig escriure per última vegada al blog. Per altra banda tenim la memòria no-declarativa o implícita (no relacionada amb l'hipocamp) i és la que intervé en les habilitats automàtiques com conduir o donar patades a les llaunes pel carrer.
En la malaltia d'Alzheimer l'hipocamp degenera i es perd la memòria declarativa, en canvi, la no-declarativa resta intacte.
Una de les respostes que es produeixen durant l'estrès és un augment en el nivell de glucocorticoids en sang, que són unes hormones sintetitzades per l'escorça adrenal.
L'hipocamp és la regió on es troben més receptors de glucocorticoids en el cervell dels mamífers, la qual cosa el fa una diana perfecte en situacions d'estrès.
Se sap, que en malalties en les que s'han d'administrar glucocorticoids diariament (com el síndrome de Cushing), es dóna una espècie de demència, que no apareix en els pacients que no se'ls medica amb glucocorticoids. A més, en individus que han patit un estrès post-traumàtic, depressió, o han estat sotmesos a altes dosis de glucocorticoids, a l'analitzar el seu cervell post-mortem s'ha vist que tenien un hipocamp més petit del normal.
Com s'ho fan aquestes hormones?
Els glucocorticoids, al interactuar amb els seus receptors (GR), són capaços de produïr atrofia de les dendrites, neurotoxicitat, inhibir la neurogènesi,...Tot un conjunt d'accions que acaben tenint un impacte en la supervivència de les neurones i la consolidació de la memòria a l'hipocamp.

Estudis en ratolins han acabat de confirmar aquestes hipòtesis. Quan se'ls posava en presència d'un gat (o només la seva olor) els ratolins eren incapaços de recordar. També, a ratolins que se'ls administraven elevades dosis de glucocorticoids els disminuïa la memòria. I com he comentat abans, individus amb malalties inflamatòries que se'ls tracta amb glucocorticoids durant uns dies, ja és suficient per deteriorar la memòria explícita.
Ara bé, com sabem, en ciència no tot és tant senzill, i pel que sembla no només els glucocorticoids estan relacionats amb el deteriorament de la memòria, ja que (perquè sempre hi ha alguna cosa que no quadra?) s'ha vist que en alguns casos, individus amb alts nivells de glucocorticoids no presentaven cap descens en la memòria. La qual cosa ha fet sospitar d'altres factors que acompanyarien la resposta d'estrés i podrien produïr aquest efecte junt amb els glucocorticoids. S'han suggerit neurotransmissors com els opioides, las serotonina o el glutamat com a possibles cooperadors en aquest mecanisme.

Per acabar-ho de complicar, l'estrès és capaç de potenciar també la formació de records. Jo, recordo perfectament el dia que vaig demanar per sortir a la meva primera nòvia. Recordo perfectament com vaig fer la pena, recordo cada paraula (si home!! No, no... No ho diré), recordo cada gest vergonyós, com em suava tot, l'olor de la seva colònia,...en canvi, no en tinc ni punyetera idea del que vam fer 5 minuts després o què estava fent 5 minuts abans. En aquest cas, l'estrès (vaya cabrón) m'ajuda a recordar aquell moment com si fós ara.
Aquesta potenciació de la memòria en situacions estressants es ben adaptativa, ja que si un dia som capaços d'escapar de les urpes d'un lleó, és interessant recordar per sempre més com ho vam aconseguir.
Com s'ho fa l'estrès per produïr respostes oposades en la consolidació de la memòria? La veritat és que no està gens clar. A més, la cosa es complica quan hi afegim en el joc l'amigdala, estructura involucrada en les emocions i que és capaç de modular la formació de records en l'hipocamp.
Una de les explicacions possibles però, la va donar Ron de Kloet. Resulta que en l'hipocamp hi trobem 2 classes de receptors de glucocorticoids: els d'alta i els de baixa afinitat.
Quan es dóna una resposta amb una pujada moderada de glucocorticoids (estrés puntual, ens ataca un lleó) l'efecte de l'hormona estarà mediat pel receptor d'alta afinitat, en canvi, si ens trobem amb una alta concentració de glucocorticoids (estrès post-traumàtic, depressió), es produïrà un efecte mitjançant el receptor de baixa afinitat.
Resulta doncs, que l'estimulació del receptor d'alta afinitat reforça la potenciació a llarg plaç (LTP) involucrada en la memòria, mentre que a l'estimular el receptor de baixa afinitat es produeix tot el contrari.
Com sempre, l'estrès presenta aquesta naturalesa dual. És absurd discutir sobre el significat evolutiu de l'estrès, és de sobres demostrat que qui s'estressa davant un lleó té més numeros de sortir-ne viu, però per altra banda avui en dia ens trobem amb tot conjunt de situacions estressants (a les que fa referència l'Eduard Punset) de tipus psicològic, emotiu, suggestiu,....que poden durar molt temps i que produeixen en el nostre cos la mateixa resposta que si estéssim escapant d'un lleó.


Referències:
- Kim J. and Diamond D. The stressed hippocampus, synaptic plasticity and lost memories. Nat Rev Neurosci. 2002 Jun
- Porqué las cebras no tienen úlcera. R. Sapolsky.

Frij